McCain en terra de soldats

Post enviat per Carles Llorens

Tampa és un lloc on, el darrer dia de campanya, un heroi de la Guerra del Vietnam com John McCain pot demanar als seus que vagin a un míting a les 6 del matí i fer-los esperar fins a 2/4 de deu. El 1898, d’aquesta ciutat del nord de la Florida ja van sortir els vaixells que van anar a lluitar a la Guerra de Cuba. I encara avui, a Tampa, hi ha una important base militar des de la qual es controla els exèrcits nord-americans de l’Afganistan i de d’Iraq.

Hi ha uns dos mil assistents. Res a veure amb les masses d’Obama que varem veure a Ohio. Res a veure tampoc amb la diversitat ètnica d’ahir. Aquí tots són blancs i anglos. Molts són joves! No tenen pas menys convenciment, però, que els seguidors del candidat demòcrata. Criden a favor de McCain, també de Sara Palin...

Durant les tres hores i mitja d’espera, tenim temps per mantenir tota classe de converses. Una senyora, que diu ser professora i esposa d’empresari, està convençuda que un “socialista” com Obama portarà el país a la misèria. Al Senat, afirma, no hi ha un senador més extremista que el d’Illinois... La senyora del costat afirma, però, que el pitjor és l’esposa. Michelle, afirma, és un veritable diable: “Fa uns mesos va dir que, ara sí, sentia orgull de ser americana... Fins ara no havia sentit orgull?”

Amb tantes hores, els responsables de l’acte ens localitzen. Enmig d’un paisatge humà tan homogeni se’ns deu notar... “Així ahir veu estar a un acte d’Obama? Segur que no va pregar... que no tenien la bandera... segur que Obama no va acabar amb el “God bless America” (Deu beneeixi Amèrica). Els sorprèn que els diguem que sí, que hi hagué bandera, pregaria...

L’acte electoral, bàsicament, és un acte patriòtic. Sona l’himne, la música de Rocky... i el crit “U.S.A, U.S.A., ui, es, ei; ui, es, ei, iu, es, ei.... Els teloners, que comencen sense que hagi arribat McCain, ho fan molt bé. Toquen, bàsicament, la fibra patriòtica dels públic i el públic respon. L’ex-senador Mel Martínez, cubo-americà, diu: “No ens podem equivocar. Us imagineu que ens haguéssim equivocat i no haguéssim escollit a Ronald Reagan? No hauríem guanyat la Guerra Freda!”

Quan McCain arriba, acompanyat de Joe Libermann, hi ha un esclat d’entusiasme. El senador no decep. Parla poca estona i, mentre ho fa, dona cops al faristol, remarcant les seves paraules, mostrant energia. Parla molt d’impostos, de com el senador Obama en posarà tants que posarà en perill el futur de fills i nets... Diu que Obama vol repartir la riquesa i que ell, bàsicament, vol crear-ne. Parla de la necessita de crear “jobs”, llocs de treball, “dins d’Amèrica” i ho subratlla.

“Hi ha un tema pel qual, afirma McCain, no em molesta pagar impostor: per mantenir als nostres soldats!” Explica que, com a president, tindrà l’obsessió de guanyar la guerra d’Irak i d’Afganistan, perquè “nosaltres, som americans i, per tant, gent acostumada a lluitar, lluitar, lluitar” diu mentre dona més cops sobre el faristol. I, junt a aquesta, un altra frase: “Els americans no ens resignem a patir la història. Els americans escrivim la història”

La història, en lletres grans, s’escriurà demà... A Chicago, , Illinois, la pàtria dObama o a Phoenix, Arizona, casa del senador McCain. Nosaltres, de moment, ens n’estem anant cap a Chicago!