Post enviat per David Madí
Arribem a Columbus, és una ciutat amplia de grans avingudes que creix sobre una plana immensa , genera la sensació d’amplitud que generen els Estats Units. A mida que ens endinsem dins l’avinguda principal, el main street de Columbus , veiem riuades de gent que és dirigeixen cap a vall . Aparquem el cotxe i ens unim a la riuada. Superem les tres fileres de controls policials per arribar finalment al recinte pròpiament dit del miting, al jardí de l’Sate House.
La veritat ens sentim privilegiats de formar part de la minoria d’assistents que estan a dins. De fet només ha estat possible gràcies a un contacte d’en Carles amb la organització de la campanya demòcrata. Els carrers adjacents estan saturats, hi ha el doble de gent fora del recinte que dins. Falten dos dies perquè Obama sigui escollit el nou President dels Estats Units i la seva capacitat de convocatòria bat records.
La litúrgia comença: benedicció, jurament a la bandera, himne, tres parlaments per escalfar, musica. Sona “ A beautiful day” de U2 que precedeix l’entrada de Michelle Obama que introdueix el futur President. La multitud, composada per tot tipus de races ,classes i religions esclata entregada amb una emoció intensa i difícil d’explicar. Una onada d’il·lusió recorre Amèrica i Obama hi fa surf.
El seu discurs és sòlid, el missatge central del dia : equiparar Bush, el President maleït, amb McCain. Tots els spots televisius demòcrates del final de la campanya només ataquen aquest flanc. La seva oratòria carregada de força emocional i cerebral. El seu domini del públic és total, hi interactua constantment. Però la onada no està en el seu discurs ni en els últims arguments de la campanya. La onada esta a les cares dels americans. L’esperança, tema central de la campanya demòcrata, impregna l’ambient i fa temps que va començar.
Després de l’atac de l’11 de setembre , junt amb els efectes de la globalització que impulsa Asia, els americans s’han sentit fràgils i desorientats. La resposta del Govern i en particular del seu President a la situació han acabat de trencar l’autoconfiança i l’orgull dels americans i no hi ha res més perillós que això en la política Nord-americana.
Que equivocats estem els europeus quan creiem que s’obrirà una nova etapa de lideratge compartit i plural. Amèrica esta a la recerca desesperada d’un nou lideratge, d’una nova fortalesa i d’un nou orgull que els torni imbatibles de nou. En aquestes eleccions els Estats Units no busquen ser més digeribles als europeus sinó recuperar la força i el lideratge ara afeblit. La primera pedra del canvi estava posada.
La segona pedra és l’aparició del tigre Obama. Un tigre és un felí que no se sap si és taronja amb ratlles negres o negre amb ratlles taronges, però si que sap que és àgil i fort.
El jove polític negre de mare i avis blancs va fer la seva aparició a la convenció demòcrata que va escollir l’anterior presidenciable John Kerry. Allà ja va enlluernar i brillar amb estrella pròpia. Les armes més poderoses del cos ideològic d’Obama són extreure unitat de la contradicció social i un moviment de superació nacional empeltat de nacionalisme americà revigoritzat i refrescat.
Tres idees centrals, presents des del principi de la seva singladura, explicades per ell mateix:
1) Segons les estadístiques si vostè participa dels següents valors: creu que la religió ha d’influir l’acció política, creu que els americans tenim el dret inqüestionable de portar armes , la humanitat apareix en el moment de la concepció i els EUA han de tenir una posició internacional de supremacia, si així ho creu vostè és estadísticament un republicà
Si per contra vostè creu que la religió no ha d’influir en l’acció del govern, creu que s’ha de regular més la compra d’armes, que les dones tenen dret a decidir sobre la interrupció del seu embaràs i que els EUA ha de tenir una política internacional multilateral, vostè és estadísticament un demòcrata.
Però la veritat és que la realitat dels americans no ve determinada per aquesta certesa estadística que ens confronta. La nostra veritat és més complexa i enriquidora.
Que hem de fer amb els molts americans profundament religiosos que la seva filla es queda embarassada i d’amagat la porten a avortar? Que hem de fer amb els molts americans que no creuen, o només creuen lleugerament en Déu i desenvolupen un càncer i decideixen anar a una església a resar?
La meva resposta és que hi ha una Amèrica real que ens ha d’unir i fer forts, que superi una confrontació estèril. L’ideal de la gran Nació americana que els pares fundadors van somiar.
2) Al meu país no hi ha blancs, negres, chinesos, gays, cristians, budistes i musulmans. Al meu país només hi han americans.
3) La lluita d’Amèrica no és entre republicans i demòcrates; entre blancs i negres; entre rics i pobres. Avui la lluita d’Amèrica és entre el passat i el futur!
La tercera pedra del canvi és una campanya electoral de casi dos anys excepcionalment conceptualitzada pel seu director de campanya David Plouffe, i el seu director d’estratègia David Axelrod.
Una campanya brutal que ha sabut combinar el somni, una força de mobilització presencial i sobretot en la xarxa sense precedents, l’atac sense contemplacions de l’adversari, l’emoció del discurs obamià i una capacitat de recaptar fons inimaginable, fa tan sols pocs mesos. Un còctel màgic que ha impulsat la onada.
Marxem del miting de Colombus enmig de nombrosos stands de venda de menchardising. Alguns sembla que volen refundar el capitalisme, però aquesta cretinada sembla que per sort encara no ha arribat a Ohio. Dels centenars de xapes que es venen en hi ha dues que em criden l’atenció. En una s’hi veu l’Obama amb en Kenedy i en l’altre l’Obama amb Martin Luther king. Trobo a faltar la que jo hagués fet com a director de campanya, la d’Abraham Lincoln, el president que va abolir l’esclavitud, i l’Obama el primer President negre.
Marxem ràpid cap a Tampa i Miami, Florida, a l’altre cantonada del país. Anem a fer la major excentricitat de la nostra particular campanya. Demà al matí assistirem al darrer miting de McCain al estat clau de Florida. Comença a les sis del Matí.
Arribem a Columbus, és una ciutat amplia de grans avingudes que creix sobre una plana immensa , genera la sensació d’amplitud que generen els Estats Units. A mida que ens endinsem dins l’avinguda principal, el main street de Columbus , veiem riuades de gent que és dirigeixen cap a vall . Aparquem el cotxe i ens unim a la riuada. Superem les tres fileres de controls policials per arribar finalment al recinte pròpiament dit del miting, al jardí de l’Sate House.
La veritat ens sentim privilegiats de formar part de la minoria d’assistents que estan a dins. De fet només ha estat possible gràcies a un contacte d’en Carles amb la organització de la campanya demòcrata. Els carrers adjacents estan saturats, hi ha el doble de gent fora del recinte que dins. Falten dos dies perquè Obama sigui escollit el nou President dels Estats Units i la seva capacitat de convocatòria bat records.
La litúrgia comença: benedicció, jurament a la bandera, himne, tres parlaments per escalfar, musica. Sona “ A beautiful day” de U2 que precedeix l’entrada de Michelle Obama que introdueix el futur President. La multitud, composada per tot tipus de races ,classes i religions esclata entregada amb una emoció intensa i difícil d’explicar. Una onada d’il·lusió recorre Amèrica i Obama hi fa surf.
El seu discurs és sòlid, el missatge central del dia : equiparar Bush, el President maleït, amb McCain. Tots els spots televisius demòcrates del final de la campanya només ataquen aquest flanc. La seva oratòria carregada de força emocional i cerebral. El seu domini del públic és total, hi interactua constantment. Però la onada no està en el seu discurs ni en els últims arguments de la campanya. La onada esta a les cares dels americans. L’esperança, tema central de la campanya demòcrata, impregna l’ambient i fa temps que va començar.
Després de l’atac de l’11 de setembre , junt amb els efectes de la globalització que impulsa Asia, els americans s’han sentit fràgils i desorientats. La resposta del Govern i en particular del seu President a la situació han acabat de trencar l’autoconfiança i l’orgull dels americans i no hi ha res més perillós que això en la política Nord-americana.
Que equivocats estem els europeus quan creiem que s’obrirà una nova etapa de lideratge compartit i plural. Amèrica esta a la recerca desesperada d’un nou lideratge, d’una nova fortalesa i d’un nou orgull que els torni imbatibles de nou. En aquestes eleccions els Estats Units no busquen ser més digeribles als europeus sinó recuperar la força i el lideratge ara afeblit. La primera pedra del canvi estava posada.
La segona pedra és l’aparició del tigre Obama. Un tigre és un felí que no se sap si és taronja amb ratlles negres o negre amb ratlles taronges, però si que sap que és àgil i fort.
El jove polític negre de mare i avis blancs va fer la seva aparició a la convenció demòcrata que va escollir l’anterior presidenciable John Kerry. Allà ja va enlluernar i brillar amb estrella pròpia. Les armes més poderoses del cos ideològic d’Obama són extreure unitat de la contradicció social i un moviment de superació nacional empeltat de nacionalisme americà revigoritzat i refrescat.
Tres idees centrals, presents des del principi de la seva singladura, explicades per ell mateix:
1) Segons les estadístiques si vostè participa dels següents valors: creu que la religió ha d’influir l’acció política, creu que els americans tenim el dret inqüestionable de portar armes , la humanitat apareix en el moment de la concepció i els EUA han de tenir una posició internacional de supremacia, si així ho creu vostè és estadísticament un republicà
Si per contra vostè creu que la religió no ha d’influir en l’acció del govern, creu que s’ha de regular més la compra d’armes, que les dones tenen dret a decidir sobre la interrupció del seu embaràs i que els EUA ha de tenir una política internacional multilateral, vostè és estadísticament un demòcrata.
Però la veritat és que la realitat dels americans no ve determinada per aquesta certesa estadística que ens confronta. La nostra veritat és més complexa i enriquidora.
Que hem de fer amb els molts americans profundament religiosos que la seva filla es queda embarassada i d’amagat la porten a avortar? Que hem de fer amb els molts americans que no creuen, o només creuen lleugerament en Déu i desenvolupen un càncer i decideixen anar a una església a resar?
La meva resposta és que hi ha una Amèrica real que ens ha d’unir i fer forts, que superi una confrontació estèril. L’ideal de la gran Nació americana que els pares fundadors van somiar.
2) Al meu país no hi ha blancs, negres, chinesos, gays, cristians, budistes i musulmans. Al meu país només hi han americans.
3) La lluita d’Amèrica no és entre republicans i demòcrates; entre blancs i negres; entre rics i pobres. Avui la lluita d’Amèrica és entre el passat i el futur!
La tercera pedra del canvi és una campanya electoral de casi dos anys excepcionalment conceptualitzada pel seu director de campanya David Plouffe, i el seu director d’estratègia David Axelrod.
Una campanya brutal que ha sabut combinar el somni, una força de mobilització presencial i sobretot en la xarxa sense precedents, l’atac sense contemplacions de l’adversari, l’emoció del discurs obamià i una capacitat de recaptar fons inimaginable, fa tan sols pocs mesos. Un còctel màgic que ha impulsat la onada.
Marxem del miting de Colombus enmig de nombrosos stands de venda de menchardising. Alguns sembla que volen refundar el capitalisme, però aquesta cretinada sembla que per sort encara no ha arribat a Ohio. Dels centenars de xapes que es venen en hi ha dues que em criden l’atenció. En una s’hi veu l’Obama amb en Kenedy i en l’altre l’Obama amb Martin Luther king. Trobo a faltar la que jo hagués fet com a director de campanya, la d’Abraham Lincoln, el president que va abolir l’esclavitud, i l’Obama el primer President negre.
Marxem ràpid cap a Tampa i Miami, Florida, a l’altre cantonada del país. Anem a fer la major excentricitat de la nostra particular campanya. Demà al matí assistirem al darrer miting de McCain al estat clau de Florida. Comença a les sis del Matí.
2 comentaris:
Obama diu que hi ha una Amèrica real que ens ha d'unir però no està d'acord amb l'avort i va a missa, si pot, cada dia. Aquí a Catalunya, que el troben d'esquerres, que s'ho facin mirar.Jo el que crec és que entre Obama i McCain no hi ha tanta diferència. Crec que bàsicament ara sobre, tant amb un candidat com amb l'altre, una etapa nova, sense l'impresentable del Bush, una etapa per tornar a recuperar l'orgull americà.Tot hi així jo prefereixo a Obama.Molt bona idea lo de la xapa amb Lincoln! God bless America!
Amic Madí, ben cert és que el plantejament de la campanya de Barack Hussein Obama pot ésser alliçonadora per aplicar-la a casa nostra com a model de bones pràctiques però... estàs convençut de que aquest paio és la millor opció per als Estats Units i per extensió Occident sencer: vol ser amic de Ahmadinejad, de Chaves, ...
http://www.usalert.info és una pàgina prou bona que vaig conèixer gràcies al Carles Llorens, et recomano que la miris !
Ja comentem demà desde Còrsega que farem seguiment amb vosaltres via videoconferencia.
Cheers and enjoy!!!
Publica un comentari a l'entrada