|
 Post enviat per Albinyana, Llorens, Madí, Mis
Tenim posada l’antena a tots els processos electorals. Ens va semblar que les eleccions nord-americanes podien ésser, però, unes eleccions històriques i que, per això, requerien una atenció especial. La varem encertar.
Hem fet milers de kilòmetres per poder seguir Barack Obama i John McCain. Hem estat a NY, a Sprindfield (Virginia), Columbus i Cleveland (Ohio), Tampa i Miami (Florida) i Chicago (Illinois). Hem estat a mítings, a les seus de campanya dels dos partits, als col·legis electorals i a la celebració de la victòria. A tot arreu un gran patrotisme que no oblida mai de cantar l’himne, de resar per la bandera i d’acabar tots discursos amb el “God bless America”.
Hem vist una campanya d’una gran categoria, amb dos candidats molt notables, que hem tingut al davant en moments claus, pronunciant frases històriques. Després de Bush, del desastre de la guerra, del desastre de la crisi, aquest gran país mereixia una campanya com aquesta. Ens ha agradat veure en acció a McCain, un gran senyor de la política. Sobretot ha estat una gran experiència veure aquest líder de futur que és Obama. Ens ha agradat molt el seu discurs i ens ha fascinat la seva extraordinària connexió amb la gent. L’entusiasme desbordant del Gran Park de Chicago demostra que una altre relació entre polític i poble és possible.
Estem convençuts que serà una experiència útil per Convergència i per Catalunya.
 Post enviat per Carles Llorens
Ja elegit president, Barack Obama s’ha dirigit als milers de persones que es concentraven al Gran Park de Chicago i, més que un discurs, ha fet una pregària. Els ha recordat que Estats Units d’Amèrica són una única nació i ha repetit “Yes, we can!”. No són blancs, negres, hispans o orientals. Són americans i “Yes, we can!” Els ha parlat de reeditar el somni americà i ha repetit, com en una oració, “Yes, we can!”. Sí, podem! I ha acabat amb el típic: que Déu beneeixi Amèrica!
Durant hores, a tot l’entorn del parc, s’ha vist un esclat de joia popular com mai havíem vist. Com vint, trenta o quaranta celebracions d’una Copa d’Europa del Barça juntes! Els afroamericans estaven emocionats. Ploraven, cridaven, saltaven. També ho feien molts blancs. Enmig de la festa, ha aparegut el senador McCain i, amb la sobrietat i l’elegància que el caracteritzen, amb la categoria del gran polític que és, ha dit que Barack Obama era el seu ex-contrincant, però el seu futur president.
Obama ha guanyat a Ohio, a Florida, a North Carolina, a Pennsylvania, a tots els swing states i ha fet guanyar el Senat als demòcrates. Molts factors han jugat a favor dels demòcrates: Bush, la crisi econòmica, l’elecció de Sara Palin com a candidat republicana a la vicepresidència... La victòria demòcrata és, sobretot, però, el triomf d’un home que ha sabut construir un discurs que reedita el bo i millor d’aquest país abanderat de la llibertat i la democràcia. Seu és el mèrit d’haver aconseguit, en aquests temps de crisi de la política, connectar extraordinàriament amb la gent. Seva és la fita d’haver sabut mobilitzar sectors tradicionalment abstencionistes de l’electorat, com els joves o els afroamericans. Molta gent, aquest dimarts, anava amb l’enganxina “I voted”
L’elecció d’Obama és una fita històrica. El primer negre president dels Estats Units té reptes per davant, però, no menys èpics. Al Saló Oval, a Barack Obama l’espera una crisi que Bush tot just ha pogut tapar per arribar a les eleccions. S’haurà de veure com se’n surt també de les guerres d’Irak i Afganistan. En qualsevol cas, després de Bush, la seva elecció retorna tot el prestigi internacional als Estats Units. Caldrà que ràpidament, però, Obama redefineixi el paper internacional dels país... Yes, he can!
Una gran campanya i quin gran país els Estats Units d’Amèrica!
 Post enviat per Roger Albinyana
Quan anem coneixent les primeres projeccions de vot en Estats clau que ja han tancat els col·legis electorals a les 19 hores a la costa est, al centre (+1) i al centre oest (+2) del país tot sembla indicar que aquesta gran nit electoral serà molt més curta que les del 2000 i 2004. Estats com Florida, Ohio, Pennsylvania, Virginia, New Mexico o New Hampshire que eren Estats molt disputats semblen donar majories al candidat demòcrata. Sense Florida, Virginia o Ohio McCain mai no podrà disputar-li la majoria preferencial que li donaven a Obama les enquestes aquests darrers dies de campanya. En aquest sentit, cap candidat ha guanyat la presidència sense l’Estat d’Ohio, i en aquest cas, sembla que les projeccions donen una majoria confortable al senador Obama. Els darrers dies de campanya del senador McCain es centraren en Florida, Pennsylvania, Ohio i Virgina, fet que indica que la importància relativa que aquests Estats tenien per a la seva estratègia electoral.
Ens podem basar també en l’energètica i frenètica atmosfera que estem vivint en directe a Grand Park a Chicago i el pessimisme progressiu que envaeix la seu dels republicans que han habilitat a Phoenix (Arizona). Una eixam de gent joves (-30) converteix l'acte a Grant Park en una gran festa juvenil. La política interessa a la gent jove, i com dèiem fa uns dies en un post, és molt possible que la gent jove acabi marcant la diferència electoral.
Avui hem visitat diferents col·legis electorals a Chicago. Amb un sistema de vot electrònic, sembla que el recompte serà ràpid i no haurem d’esperar moltes hores fins a conèixer resultats definitius i que el proper president apareixerà en breu aquí a Grand Park. Amb tot, hem tingut l’oportunitat de conèixer amb més precisió la forma de fer campanya dels diferents candidats en les darreres decisives hores abans del final de la votació. Amb un sistema obert i flexible, sense jornada de reflexió, permet fer campanya fins a l’última hora abans del tancaments dels col·legis electorals, veiem molts seguidors cercant el vot fins a una distància de “100 peus”(desconec la distància en metres) dels col·legis electorals. Seguidors repartint "leaflets" a la cantonada. Per cert, recordo que la JNC feia una proposta semblant en un recent Consell Nacional en la línia de liberalitzar les campanyes electorals. Molt encertat. Les jornades de reflexió i la prohibició d'allargar la campanya fins a l'últim moment són un contrasentit del propi sistema.
És important recordar que en aquesta elecció no només s’elegeix el proper president dels EEUU, sinó també una part important de congressistes, senadors, presidents d’alguns Estats i un nombre importantíssim de càrrecs locals en la instància judicial. La butlleta de vot (el “ballot paper”) té unes mides considerables i apel·la l’electorat a votar un nombre important de càrrecs (una vintena a l’Estat d’Illinois). En els col·legis que hem visitat les meses electorals, formades per militants republicans i demòcrates, se sorprenien de l'alt índex de participació electoral.
Bé, els clàxons comencen a escoltar-se aquí a Grand Park, l’eufòria envaeix els centenars de milers de persones que ens acompanyen. La negritud del públic és sinònim d’un triomf històric: el primer president no blanc dels EEUU.
Nosaltres, la delegació convergent a Chicago, continuem seguint amb atenció aquest fenomen polític irrepetible i històric. Els 270 vots electorals són a prop.
  Post enviat per Ima Mis
És un quart de vuit del vespre i, després d’una passejada per l’avinguda Michigan i una curta incursió pel Grant Park he decidit pujar una estona a l’habitació de l’hotel. El Grant Park, seu de la futura festa demòcrata, ja és ple de seguidors de l’Obama celebrant avançadament la victòria del seu líder. Cada cop que la gran pantalla situada al costat de l’escenari mostra les enquestes realitzades per la CNN, una cadena clarament escorada cap la banda demòcrata, els assistents criden i aplaudeixen fins el deliri.
Un cop arribo a l’hotel, el trobo també ple de gom a gom.
Des de l’habitació puc veure i sentir perfectament la festa dels seguidors d’Obama. A través de la televisió vaig seguint els comentaris dels locutors i experts. Hores d’ara, quan comencen a sortir les primeres projeccions, la victòria d’Obama sembla inexorable, sembla que la diferència supera els 10 punts.
D’aquí una estona baixaré al Park a compartir el victory speech.
 Post enviat per Carles Llorens
Chicago no espera el resultat de les eleccions. Chicago està pendent només de la victòria de Barack Obama. No es contempla cap altre resultat. “Només alguna cosa molt rara –em comenta un taxista- podria fer que Obama no guanyés”. I de fet, des de primera hora del matí ja hi ha venedors que venen camisetes i xapes que anuncien la victòria... No es concep cap altre resultat tot i que, només a l’altre cantó del carrer del headquarters del candidat demòcrata, hi ha la seu del Chicago Tribune que es va fer famós perquè l’any 1948 es va avançar massa a anunciar a un president i no a Truman, que fou el veritable guanyador d’aquelles eleccions. Pot passar ara el mateix? Pot guanyar McCain en contra de totes les enquestes i totes les percepcions. No ho sembla i, aquí, a Chicago, també a la resta d’Amèrica, seria un resultat desconcertant.
Dino amb un català, advocat d’un important despatx de Chicago en un Marcel Molins. M’il·lustra molt sobre aquesta immensa ciutat, sobre Obama i la seva trajectòria a l’Estat d’Illinois, sobre Michelle, sobre els demòcrates... Em diu: “Estats Units havia de tenir algun dia un president afrocamericà. Calia només trobar l’adequat. L’han trobat: és Obama, de manera que la societat blanca l’acceptarà bé”.
 Post enviat per David Madí
Des de Virginia i camí de Columbus, capital de l’estat d’Ohio, decidim fer nit a la petita ciutat de Wheeling. La ciutat esta just a la frontera entre West Virginia, Pennsylvania i Ohio.
A diferència de les nostres carreteres on sovint trobem gats i gossos atropellats, en la que seguim no n’hi trobem cap. El que si trobem és una vintena de cadàvers de cérvols que recorren les voreres de l’autovia víctimes dels cotxes. La natura exuberant que ens envolta impacta per l’espectacular gama de torrats del fullatge tardorenc . La regió és un paradís pels caçadors, els de la muntanya i els de la carretera.
Una vegada deixades les maletes a l’hotel de carretera ens recomanen un bar restaurant per anar a sopar. El Old Deer és exactament aquell bar de poble americà que hem vist centenars de vegades a les pel·lícules, però amb unes cambreres simpàtiques i eficients. L’entrecot amb boniato dolç és el plat de la casa. A dins del bar-restaurant la gent s’ho passa d’allò més bé i alguns porten amb orgull les gorres oficials de la candidatura McCain / Palin. A fora, els cotxes aparcats, llueixen els adhesius de suport als republicans. Conversant amb alguns d’ells ens queda clar que Obama ni hi és ni se l`espera.
 Post enviat per Carles Llorens
Mentre a Chicago tot està a punt per a celebrar la victòria de qui en aquest moment és el seu ciutadà més il·lustre, Barack Obama, aprofito per a fer dos comentaris que tinc pendents d’aquests dies. Dos comentaris entorn a llibreries...
Primer.
Una de les coses que vaig descobrir l’any 1997, quan Convergència em va enviar a Londres a seguir la campanya electoral de Tony Blair és que, per guanyar unes eleccions, has de guanyar abans la batalla de les llibreries, el que vol dir -en part- guanyar la batalla de la propaganda i de les idees. Blair va començar per arrasar John Major en l’edició de lletra impresa. No només va fer furor el llibre “La Tercera Via” d’Anthony Giddens, director de la London School of Economics, que donava cobertura ideològica al Nou Laborisme, també va ser molt llegir el d’estratègia del príncep de les ombres blarista, Peter Mandelson. El mateix Blair va publicar alguns llibres i en va protagonitzar molts més, alguns biogràfics.
Si això és així, Brack Obama guanyarà aquestes eleccions. Els seus llibres “Dreams from My Father” i “The Audacity of Hope” fa molts mesos que estan al número 1 dels best-sellers del New York Times. També està molt present el llibre de discursos “Change. We can. Believe me”. Joe Biden, més modestament i sense arribar tan enllà al NYT, també ha publicat “Promises to keep”. Mentre, McCain és completament absent, cosa molt diferent del que passava amb Bush que, tot i no ser precisament un intel·lectual, va comptar amb una cobertura teòrica neocon molt important. L’única presència de McCain a les llibreries és una de negativa: el llibre de Paul Begada “Why George W. Bush love John McCain”.
En definitiva, Bush, en el seu moment, va ser capaç de crear el marc (framework) dins del qual es fixava el debat polític, en el sentit que George Lakkof descriu a “No pensis en un elefant”. Ara qui fixa el marc de Lakkof és Obama, no McCain...
Segon
La primera vegada que vaig entrar en una llibreria als Estats Units em va cridar molt l’atenció trobar-me amb una secció anomenada “Black nationalism”. No lluny de la dedicada al feminisme o al moviment ecologista, era una secció important on hi trobaves llibres sobre Martin Luther King i Malcom X, però també d’un tal Garvey que al segle XIX havia preconitzat el retorn dels afroamericans a l’Àfrica i la creació de Libèria. Vaig comprar uns quants llibres sobre aquest “nacionalisme” que escara estan en els prestatges de la llibreria de casa. L’interès pel tema em va fer descobrir a Bob Marley, que estava molt connectat a l’idea del retorn a l’Àfrica, i el cinema de Spike Lee.
Tota aquesta literatura, tot aquest moviment, em semblava donar voltes sobre un problema: la impossibilitat de trobar un bon encaix a dels afroamericans a Estats Units... I, des de llavors, tenia la convicció que mai serien assumits per aquell país... Un problema irresoluble! Als afroamericans només els quedava reivindicar, reclamar drets, discriminació positiva. Podien ser jugadors de bàsquet o músics de jazz, sovint els millors, però mai ciutadans de primera...
I va arribar Obama... Es va oblidar que era negre i no es va voler convertir en el polítics dels negres. Va dir, simplement, que era nord-americà i es va plantejar de ser el president de tots els ciutadans dels Estats Units.... I bé, està a punt d’aconseguir-ho... A Chicago es palpa a l’ambient... Quan ho sigui, com afectarà a aquesta secció de les llibreries? Continuarà tenint sentit un nacionalisme afroamericà?
 Post enviat per Carles Llorens
Tampa és un lloc on, el darrer dia de campanya, un heroi de la Guerra del Vietnam com John McCain pot demanar als seus que vagin a un míting a les 6 del matí i fer-los esperar fins a 2/4 de deu. El 1898, d’aquesta ciutat del nord de la Florida ja van sortir els vaixells que van anar a lluitar a la Guerra de Cuba. I encara avui, a Tampa, hi ha una important base militar des de la qual es controla els exèrcits nord-americans de l’Afganistan i de d’Iraq.
Hi ha uns dos mil assistents. Res a veure amb les masses d’Obama que varem veure a Ohio. Res a veure tampoc amb la diversitat ètnica d’ahir. Aquí tots són blancs i anglos. Molts són joves! No tenen pas menys convenciment, però, que els seguidors del candidat demòcrata. Criden a favor de McCain, també de Sara Palin...
Durant les tres hores i mitja d’espera, tenim temps per mantenir tota classe de converses. Una senyora, que diu ser professora i esposa d’empresari, està convençuda que un “socialista” com Obama portarà el país a la misèria. Al Senat, afirma, no hi ha un senador més extremista que el d’Illinois... La senyora del costat afirma, però, que el pitjor és l’esposa. Michelle, afirma, és un veritable diable: “Fa uns mesos va dir que, ara sí, sentia orgull de ser americana... Fins ara no havia sentit orgull?”
Amb tantes hores, els responsables de l’acte ens localitzen. Enmig d’un paisatge humà tan homogeni se’ns deu notar... “Així ahir veu estar a un acte d’Obama? Segur que no va pregar... que no tenien la bandera... segur que Obama no va acabar amb el “God bless America” (Deu beneeixi Amèrica). Els sorprèn que els diguem que sí, que hi hagué bandera, pregaria...
L’acte electoral, bàsicament, és un acte patriòtic. Sona l’himne, la música de Rocky... i el crit “U.S.A, U.S.A., ui, es, ei; ui, es, ei, iu, es, ei.... Els teloners, que comencen sense que hagi arribat McCain, ho fan molt bé. Toquen, bàsicament, la fibra patriòtica dels públic i el públic respon. L’ex-senador Mel Martínez, cubo-americà, diu: “No ens podem equivocar. Us imagineu que ens haguéssim equivocat i no haguéssim escollit a Ronald Reagan? No hauríem guanyat la Guerra Freda!”
Quan McCain arriba, acompanyat de Joe Libermann, hi ha un esclat d’entusiasme. El senador no decep. Parla poca estona i, mentre ho fa, dona cops al faristol, remarcant les seves paraules, mostrant energia. Parla molt d’impostos, de com el senador Obama en posarà tants que posarà en perill el futur de fills i nets... Diu que Obama vol repartir la riquesa i que ell, bàsicament, vol crear-ne. Parla de la necessita de crear “jobs”, llocs de treball, “dins d’Amèrica” i ho subratlla.
“Hi ha un tema pel qual, afirma McCain, no em molesta pagar impostor: per mantenir als nostres soldats!” Explica que, com a president, tindrà l’obsessió de guanyar la guerra d’Irak i d’Afganistan, perquè “nosaltres, som americans i, per tant, gent acostumada a lluitar, lluitar, lluitar” diu mentre dona més cops sobre el faristol. I, junt a aquesta, un altra frase: “Els americans no ens resignem a patir la història. Els americans escrivim la història”
La història, en lletres grans, s’escriurà demà... A Chicago, , Illinois, la pàtria dObama o a Phoenix, Arizona, casa del senador McCain. Nosaltres, de moment, ens n’estem anant cap a Chicago!
Post enviat per Roger Albinyana
Tot a punt perquè demà el candidat demòcrata, el senador Obama, faci una aparició estel·lar a Chicago davant d’1.000.000 (sí, 1 milió) de persones que els dirigents del Partit Demòcrata creuen que s’aplegaran al Grant Park de Chicago. Ens confirmen que únicament han reservat 75.000 (sí, 75.000) entrades especials perquè els afortunats que les posseeixin tinguin una posició privilegiada al costat de l’escenari on el candidat demòcrata apareixerà quan es coneguin els resultats. Com deia avui McCain a Florida en un míting en el qual participàvem, els americans no pateixen la història sinó que la construeixen. Una nit històrica per a un fet històric. Alguns líders són capaços d’agregar en un mateix projecte polític persones de sensibilitats divergents o simplement diferents. Els gaullistes ho definirien com la capacité de rassemblement. De fet, no cal anar gaire lluny en el nostre país per copsar exemples de líders propers com el mateix president Pujol o més recentment en el temps, l’Artur Mas, mitjançant el projecte de la Casa Gran. El senador Obama li passa quelcom similar i avui ja és un fet que destacats dirigents històrics del Partit Republicà, o simplement personalitats que li són properes, han fet un pas i li han donat suport públicament. Són aquells que es coneixen com els Obamacons, i aquests dies si un visualitza els centenars d’espots publicitaris que el Partit Demòcrata projecta amb l’objectiu d’atreure els últims votants veurà que en fan un ús reiteratiu. Des de Susan Eisenhower, néta del president, que el va presentar a la Convenció de Denver, fins a la més significativa i recent, la de l’ex-Secretari d’Estat, Colin Powell, que fent ús del seu argot més diplomàtic va qualificar Obama de transformational figure i va anunciar que el votaria. Altres com William Buckley, Chuck Hagel, o fins i tot el mateix Francis Fukuyama (una icona neoconservadora dels darrers 15 anys) han seguit el mateix patró. La raó que explica aquests moviments de blocs sembla evident. El senador Obama ha estat capaç de construir, des de bell antuvi, un discurs d’agregació de sensibilitats diferents, situant el conjunt de sensibilitats del país en l’ampli prisma de la seva acció política. De fet, en el recent míting a Ohio en què vàrem participar el candidat afirmava amb una nitidesa ricardiana que aspirava a representar una forma de governar que sumés diferents segments demogràfics i sociològics, citava, republicans i demòcrates, blancs, negres i hispànics, gais i heterosexuals, joves i grans... Certament aquesta capacitat agregadora és un element contingent i particular del candidat que el separa del senador McCain que es dedica més a excitar als seus convençuts. Dues estratègies electorals molt diferents que poden efectivament conduir a resultats molt diferents. Tampoc podem oblidar que el president Bush és avui el màxim aliat de la campanya del senador Obama. Per aquesta raó també el senador McCain se’n desmarca constantment en cada míting, fins al punt que afirma que Obama no és l’únic que manté discrepàncies profundes amb el president actual, sinó que també ell se suma al tren. El trio Cheney, Rumsfeld i Rove ha estat letal en aquest sentit per a McCain, i anima que molts conservadors tradicionals s’hagin convertit en Obamacons. Ni les proclames de McCain contra Obama titllant aquest últim com a “ Senator Government” no han fet estralls a algunes personalitats que deambulen pel pensament llibertari (aquells que defensen l’Estat mínim) i que han acabat passant-se a la nova moda Obamacom. Amb tot, però, cal dir que aquesta transfusió de personalitats en un sentit també s’ha produït d’una forma molt minoritària, però no per això menys significativa, en el camp d’en McCain. El mateix senador Lieberman que va compartir tíquet amb Al Gore en les disputades eleccions del 2000 representa el McCainlib més destacat. El mateix candidat republicà aprofita qualsevol ocasió, com aquest matí a Florida, per passejar-lo pels mítings. És la prova més fefaent que les transfusions de personalitats existeixen, tot i que aquesta vegada, a diferència del 1980 amb la campanya del president republicà Reagan, qui ha estat capaç de capitalitzar-ho és el més probable proper president dels Estats Units, el senador Barack Obama.
 Post enviat per David Madí
Arribem a Columbus, és una ciutat amplia de grans avingudes que creix sobre una plana immensa , genera la sensació d’amplitud que generen els Estats Units. A mida que ens endinsem dins l’avinguda principal, el main street de Columbus , veiem riuades de gent que és dirigeixen cap a vall . Aparquem el cotxe i ens unim a la riuada. Superem les tres fileres de controls policials per arribar finalment al recinte pròpiament dit del miting, al jardí de l’Sate House.
La veritat ens sentim privilegiats de formar part de la minoria d’assistents que estan a dins. De fet només ha estat possible gràcies a un contacte d’en Carles amb la organització de la campanya demòcrata. Els carrers adjacents estan saturats, hi ha el doble de gent fora del recinte que dins. Falten dos dies perquè Obama sigui escollit el nou President dels Estats Units i la seva capacitat de convocatòria bat records.
La litúrgia comença: benedicció, jurament a la bandera, himne, tres parlaments per escalfar, musica. Sona “ A beautiful day” de U2 que precedeix l’entrada de Michelle Obama que introdueix el futur President. La multitud, composada per tot tipus de races ,classes i religions esclata entregada amb una emoció intensa i difícil d’explicar. Una onada d’il·lusió recorre Amèrica i Obama hi fa surf.
El seu discurs és sòlid, el missatge central del dia : equiparar Bush, el President maleït, amb McCain. Tots els spots televisius demòcrates del final de la campanya només ataquen aquest flanc. La seva oratòria carregada de força emocional i cerebral. El seu domini del públic és total, hi interactua constantment. Però la onada no està en el seu discurs ni en els últims arguments de la campanya. La onada esta a les cares dels americans. L’esperança, tema central de la campanya demòcrata, impregna l’ambient i fa temps que va començar.
Després de l’atac de l’11 de setembre , junt amb els efectes de la globalització que impulsa Asia, els americans s’han sentit fràgils i desorientats. La resposta del Govern i en particular del seu President a la situació han acabat de trencar l’autoconfiança i l’orgull dels americans i no hi ha res més perillós que això en la política Nord-americana.
Que equivocats estem els europeus quan creiem que s’obrirà una nova etapa de lideratge compartit i plural. Amèrica esta a la recerca desesperada d’un nou lideratge, d’una nova fortalesa i d’un nou orgull que els torni imbatibles de nou. En aquestes eleccions els Estats Units no busquen ser més digeribles als europeus sinó recuperar la força i el lideratge ara afeblit. La primera pedra del canvi estava posada.
La segona pedra és l’aparició del tigre Obama. Un tigre és un felí que no se sap si és taronja amb ratlles negres o negre amb ratlles taronges, però si que sap que és àgil i fort.
El jove polític negre de mare i avis blancs va fer la seva aparició a la convenció demòcrata que va escollir l’anterior presidenciable John Kerry. Allà ja va enlluernar i brillar amb estrella pròpia. Les armes més poderoses del cos ideològic d’Obama són extreure unitat de la contradicció social i un moviment de superació nacional empeltat de nacionalisme americà revigoritzat i refrescat.
Tres idees centrals, presents des del principi de la seva singladura, explicades per ell mateix:
1) Segons les estadístiques si vostè participa dels següents valors: creu que la religió ha d’influir l’acció política, creu que els americans tenim el dret inqüestionable de portar armes , la humanitat apareix en el moment de la concepció i els EUA han de tenir una posició internacional de supremacia, si així ho creu vostè és estadísticament un republicà
Si per contra vostè creu que la religió no ha d’influir en l’acció del govern, creu que s’ha de regular més la compra d’armes, que les dones tenen dret a decidir sobre la interrupció del seu embaràs i que els EUA ha de tenir una política internacional multilateral, vostè és estadísticament un demòcrata.
Però la veritat és que la realitat dels americans no ve determinada per aquesta certesa estadística que ens confronta. La nostra veritat és més complexa i enriquidora.
Que hem de fer amb els molts americans profundament religiosos que la seva filla es queda embarassada i d’amagat la porten a avortar? Que hem de fer amb els molts americans que no creuen, o només creuen lleugerament en Déu i desenvolupen un càncer i decideixen anar a una església a resar?
La meva resposta és que hi ha una Amèrica real que ens ha d’unir i fer forts, que superi una confrontació estèril. L’ideal de la gran Nació americana que els pares fundadors van somiar.
2) Al meu país no hi ha blancs, negres, chinesos, gays, cristians, budistes i musulmans. Al meu país només hi han americans.
3) La lluita d’Amèrica no és entre republicans i demòcrates; entre blancs i negres; entre rics i pobres. Avui la lluita d’Amèrica és entre el passat i el futur!
La tercera pedra del canvi és una campanya electoral de casi dos anys excepcionalment conceptualitzada pel seu director de campanya David Plouffe, i el seu director d’estratègia David Axelrod.
Una campanya brutal que ha sabut combinar el somni, una força de mobilització presencial i sobretot en la xarxa sense precedents, l’atac sense contemplacions de l’adversari, l’emoció del discurs obamià i una capacitat de recaptar fons inimaginable, fa tan sols pocs mesos. Un còctel màgic que ha impulsat la onada.
Marxem del miting de Colombus enmig de nombrosos stands de venda de menchardising. Alguns sembla que volen refundar el capitalisme, però aquesta cretinada sembla que per sort encara no ha arribat a Ohio. Dels centenars de xapes que es venen en hi ha dues que em criden l’atenció. En una s’hi veu l’Obama amb en Kenedy i en l’altre l’Obama amb Martin Luther king. Trobo a faltar la que jo hagués fet com a director de campanya, la d’Abraham Lincoln, el president que va abolir l’esclavitud, i l’Obama el primer President negre.
Marxem ràpid cap a Tampa i Miami, Florida, a l’altre cantonada del país. Anem a fer la major excentricitat de la nostra particular campanya. Demà al matí assistirem al darrer miting de McCain al estat clau de Florida. Comença a les sis del Matí.
 Post enviat per Ima Mis
La pèrdua d’equipatges és un fet desagradable i relativament freqüent en les companyies aèries. Això és el que li va succeir a un dels postres companys de viatge. La pèrdua de la maleta va comportar la pèrdua del següent avió. Finalment, després de 24 hores d’infructuosa reclamació de localització i d’inexistents explicacions dels responsables (?) de la companyia aèria espanyola de bandera, la maleta va aparèixer.
Però els maldecaps del nostre amic no van acabar aquí. I és que els agents de seguretat de l’aeroport li van escorcollar la maleta i dins hi van trobar 2 cartrons de tabac. El tabac, com tots sabem és perillós per a la salut... el que no tots sabem és que el tabac cubà, a Estats Units, porta problemes afegits. Així que al nostre amic li van requisar el tabac, retenir el passaport i va ser personalment sotmès a un interrogatori de prop d’una hora de durada.
El nostre amic, ara, segueix fumant però, això sí, tabac americà.
  Post enviat per Carles Llorens
John McCain, un polític notable, hagués estat un bon president. Molt millor, sense anar més lluny, que George W. Bush. McCain, però, no pot fer res per parar l’onada Barack Obama. I és que, després d’escoltar-lo a Columbus, Ohio, veig encara més clar que el senador d’Illinois té totes les condicions per convertir-se en un president mític dels Estats Units, en la línia de Lincohn i Kennedy.
Enmig de la crisi de la política, Obama ha generat una gran il·lusió. Al míting de Statehouse d’Ohio al que assistim, veiem una sintonia total entre el candidat i les milers de persones que hi assisteixen: blancs i negres per igual, joves, però també grans. Obama somriu sovint, fa preguntes a la gent, els demana que aixequin la mà sobre les més diverses coses. I la gent, que ha vingut tres hores abans, que ha estat dempeus tota l’estona, que ha cantat l’himne i ha resat una pregària pel país i pel seu futur president, marxa contenta.
Els que precedeixen en l’ús de la paraula a Obama no paren de repetir els missatge més simples de la campanya. L’alcalde de Columbus –negre-, el governador d’Ohio -blanc-, la mateixa Michelle Obama han anat repetint el lema “Yes, we can”, nosaltres podem. Tots diuen que s’ha de fer tot el possible els dos dies que queden. La Michelle posa sobretot èmfasi en dir que “En Barack està preparat”.
Barack Obama, en canvi, fa un discurs molt ben construït. S’esforça per dir que una oportunitat història està a tocar. Mentre la història espera encara dos dies, no deixa de tocar, però, cap dels temes que centren el debat. Després d’una frase de respecte pel senador McCain, aplaudida i xiulada a parts iguals, dedica uns quants minuts a deixar clar que el senador d’Arizona és l’hereu de Bush. La consideració mereix un ampli reconeixement del públic. Obama posa el dit a la ferida de la crisi, dels problemes immobiliaris... i fa referència als amics de Bush a Wall Street. Celebra que McCain comptés amb el suport del vicepresident Dick Cheney...I Cheney apareix, així, com el polític a les antípodes d’Obama: el més allunyat possible de la gent!
Obama fa afirmacions de gran calat. Una frase impressionat: “Nosaltres no volem que els rics i els molts rics no continuïn fent diners. El que no volem és que només en facin ells. Nosaltres volem que l’economia creixi, com en els anys del president Clinton, perquè tothom se’n pugui beneficiar. I volem que hi hagi diners per a serveis”. En un altre moment afirma: “El tema no és com diu McCain de més o menys impostos, de tenir un estat més o menys gran, el tema és tenir un estat “smart” (llest o brillant). Després de parlar dels diners dedicats a la guerra i a salvar la crisi, afirma: “Nosaltres dedicarem els diners a les coses necessàries!”
Obama acaba parlant de responsabilitat, de sacrifici... en unes claus que sonen convergents: “Si, dedicarem més diners a l’educació, però no deixarem de dir que la formació dels nens és bàsicament una responsabilitat del pares”. La frase final és digna d’aquelles tan citades de Kennedy o Martin Luther King. Obama diu: “Hem de construir una sola Amèrica de la qual tots formen part: blancs, negres, hispans, orientals, republicans i demòcrates, gais (ho subratlla) i heterosexuals...”
Falten dos dies i, certament, estem camí de fer història. Amb un afroamericà de president, Estat Units serà més que mai “Una sola Amèrica”. Aquest pas havia d’arribar algun dia. Tothom imaginava, però, que es faria d’aquí a molt temps. Obama ha fet, però, que el que havia de ser d’aquí a molts anys, serà d’aquí a dos dies!
 Post enviat per Lluís Recoder
Sóc a l’aeroport de Bòston, a punt d’encetar el viatge de tornada a casa després d’una intensíssima setmana a aquesta ciutat i Nova York per tal d’enfortir vincles amb el món universitari, empresarial i institucional. Aquest país continua essent una gran potència en el terreny de la recerca i el dinamisme econòmic i entenc perfectament que aquestes són les bases del seu benestar futur. A primera vista no sembla que hi hagi eleccions, si més no això és el que transmet el carrer, però tot canvia en obrir la televisió amb l’omnipresència dels anuncis electorals, i també en el tracte amb la gent. La campanya es viu amb intensitat, l’electorat demòcrata està prudentment il·lusionat amb la perspectiva de la victòria d’Obama, però el record dels ajustats finals del 2000 i 2004 i les reticències racials cap a un candidat negre per part d’una part dels votants, refreden l’optimisme de les enquestes.
Ahir a 2/4 de 9 del matí, vaig participar a la darrera reunió del Comitè Demòcrata de Massachusetts, un col·lectiu de gent entusiasta i preparada que ha dirigit la campanya en aquest Estat. Part de la seva feina era ahir organitzar el dispositiu de trucades als electors dels estats dubtosos que centenars de voluntaris realitzaran fins dimarts.
Al costat republicà vaig poder seguir per televisió el míting conjunt de McCain i Arnold Schwarzerneger a Ohio. Em van cridar l’atenció els arguments de l’actor-governador de Califòrnia qui va afirmar haver marxat d’Europa fa 40 anys cap els EEUU “fugint del socialisme i de les politiques que Obama vol importar” (si les llegiu veureu que pretenen aplicar mesures de l’estat del benestar, res a veure amb el socialisme real). També va insistir en la inexperiència del candidat demòcrata front al McCain que “va estar posat a prova a les presons del Vietcong”.
Ambdós arguments varen provocar deliri entre la audiència, espero que no així entre els electors dimarts vinent. Si Europa votés està clar que guanyaria Obama, però Amèrica és diferent, per al bo i per al no tan bo. És però un gran país a la recerca d’un líder. Serà Obama el líder que el món necessita? Quanta esperança dipositada en un dimarts de novembre!
(A la foto, amb el Governador de Massachusetts, Patrick Deval, del Partit Demòcrata)
Post enviat per Marta Subirà
 La delegació santcugatenca hem anat als Estats Units per tal d’establir aliances amb sectors econòmics que puguin promoure riquesa i crear llocs de treball a la nostra ciutat, sobretot a través de la relació amb empreses ja establertes amb les que es puguin crear sinèrgies. Per tant, les eleccions no són la raó per la que estem aquí, tot i que són una benvinguda coincidència.
 Ser aquí ens permet comprovar que la campanya americana és com l’amor en aquella cançó que deia “Love is all around”. Efectivament, és a tot arreu. A diferència de les campanyes europees, no la trobes a grans cartelleres o pòsters publicitaris al carrer però sí que és omnipresent a la televisió, als diaris, a les converses de cafè, al carrer, a moltes de les reunions que hem anat mantenint... fins i tots als aparadors de les botigues, sobretot a Nova York, on algunes de les principals marques de roba animen la gent a votar, amb missatges com VOTE OR DIE i similars, sobretot dirigits als votants més joves. Tot i que no sempre s'expliciti obertament, el desig de canvi és manifest i les ganes que George Bush abandoni la Casa Blanca diria que fins i tot hi són entre molts republicans, cansats ja de l’etapa que ara s’acaba i que ha suposat una de les pitjors de la política americana, sobretot en la seva relació amb la resta del món.
Però els demòcrates no les tenen totes. Són, com diuen ells, “moderadament optimistes”.
L’any 2000 van tenir a tocar la presidència, la van perdre per molt poc i han quedat força escarmentats. Estan nerviosos i impacients esperant que arribi dimarts i aquesta campanya inacabable sigui només un record feliç.
 Durant la darrera reunió de l'equip de la campanya demòcrata de l'àrea de Nova Anglaterra (que agrupa els estats de Rhode Island, Maine, Vermont, New Hampshire, Maine i Massachusets) més de 100 persones han repassat els diners que han recaptat, els actes que s'han fet i el que els queda per fer, sobretot trucades fins el dia 4. Se'ls veu animats per la feina realitzada, contents de tenir visitants de fora que comparteixen les seves inquietuds i esperançats pel resultat electoral. Per a celebrar-ho, una de les activistes, pastissera, ha fet la seva aportació en forma de pastissos fets per l'ocasió.
Les enquestes donen avantatge a Obama, però no el suficient per a que puguin adormir-se. El resultat pot anar de molt poc, però confien que aquesta vegada, per poc que sigui, la victòria sigui pel candidat demòcrata.
Post enviat per Roger Albinyana
De camí a Nova York des d’Estocolm amb en Carles Llorens ens preguntem quin impacte tindran les preferències dels joves americans en les eleccions del proper dimarts. Una recent enquesta de l’agència Gallup situa el vot agregat dels joves d’entre 18 i 29 anys en un 59% de suport a la candidatura del senador Obama mentre que un 38% opta pel senador McCain. Aquestes xifres no són sorprenents si es té en compte el perfil dels candidats però sobretot el tipus de campanya que ambdós han acabat impulsant. La campanya demòcrata ha estat molt innovadora, especialment incisiva a través d’Internet amb la utilització d’instruments potents com ara el Facebook o YouTube, o la projecció d’una imatge juvenil i fresca, de renovació, i fins a cert punt amb la voluntat premeditada de transgressió. Tanmateix, si bé no ens sorprèn aquesta tendència, sí que encara ens és del tot incert el grau amb què aquest col·lectiu es mobilitzarà el dimarts. En efecte, els Joves del Partit Demòcrata, amb qui la JNC té una relació privilegiada des de fa temps, han basat l’estratègia de campanya en la mobilització de l’electorat jove per sobre de qualsevol altre aspecte com ara l’aportació d’idees en el programa del candidat, o fins i tot, l’intent reeixit de col·locar candidats en llocs clau per a l’elecció del Senat i la Cambra de Representants. Aquest fet s’explica raonablement si un recorda que en les disputades eleccions del 2004 entre Bush i Kerry únicament el 50% dels electors potencials d’aquesta franja d’edat varen acudir a les urnes en un clima absolutament polaritzat i radicalitzat. Qui no se’n recorda del controvertit efecte que va generar la guerra a l’Iraq o la situació econòmica en aquell moment a tota una nova generació de votants que volien expressar el seu descontentament amb la política del president Bush? Doncs bé, tot i les específiques circumstàncies i el perfeccionament de noves formes d’arribar a aquest segment de la població, el vot jove el 2004 va quedar-se molt per sota del vot d’altres estrats socials, amb la conseqüent pèrdua de vot relatiu que aquest fet li va suposar al candidat demòcrata. Avui, si Estats com Colorado o Virginia podem veure que ostenten un color blau cel claret, que significa que políticament s’orienten lentament cap al Partit Demòcrata quan tradicionalment havien optat en les presidencials pel Partit Republicà és gràcies en part a aquest grup de joves professionals que se senten més còmodes, potser per la condició generacional, amb Obama que amb McCain. En qualsevol cas, el pes que acabi tenint el vot jove, si supera el 40% de l’any 2000 o el 49% del 2004, serà molt significatiu per tal d’entendre la importància de les eleccions en un segment social que històricament no ha marcat la diferència en un sentit electoral. Després del periple pels aeroports i els control de seguretat novaiorquesos d’ahir, avui toca Barack Obama i Bruce Springsteen a la Ohio post-industrial. Sembla que la Palin també corre per aquí avui.
Post enviat per Carles Llorens
Amb en Roger Albinyana, ahir, varem arribar a Columbus, la capital d’Ohio. En David i l’Ima van estar a un míting del senador McCain a Virginia i avui s’ajunten amb nosaltres. Tots estem a Ohio perquè, avui, 2 de novembre, bona part de la campanya està aquí. Al migdia, tant Barack Obama, com Sara Palin, tenen un acte a Columbus. A la tarda, Obama es desplaçarà a altres poblacions de l’Estat. A Cleveland, l’acte polític comptarà amb un teloner de luxe: Bruce Springsteen. Estarem, segur, a l’acte de Barack i Michelle Obama a Columbus i procurarem arribar al de Cleveland... ni que sigui per fer enveja a tots els fan del Boss...
Per què dos dies abans del dia de les eleccions, Ohio concentra encara tanta atenció? Durant la campanya, s’hi han fet 210 actes dels que compten amb un candidat a president o vicepresident. De més petits se n’han fet milers perquè, aquí, fins hi ha la possibilitat que facis un acte a casa teva. Entres a internet i demanes que algú del partit vingui a casa teva a defensar el programa davant de les teves amistats... Bé, en qualsevol cas, des de gener, l’Obama ha visitat 47 vegades Ohio. Per què tanta pressió sobre aquest estat industrial de 11 milions d’habitants?
D’aquí a molt poc, s’estrenarà a Catalunya una pel·lícula de Kevin Costner que es diu “Swing State”, que es podria traduir “Estat que balla” o “Estat decisiu”. El film narra la història d’unes eleccions que dos candidats americans empaten. Tot depèn de New Mexico i del vot invàlid d’un senyor que és el protagonitzat per Costner, que decideix el futur de la nació després de tenir una campanya dels dos candidats només per a ell. Bé, si això hagués de passar en aquestes eleccions entre Obama i McCain, no passaria a New Mexico, sinó a Ohio!
Aquest estat vota sempre com el general del país! És un reflex molt fidel de l’opinió pública americana. Quan Carter va guanyar, ho va fer a Ohio. També Reagan i Clinton, Bush...És un estat en lluita. George W. Bush hi va guanyar les darreres eleccions per només 118.600 vots... El 2006, a més, el governador republicà de Ohio va ser substituït per un demòcrata. Els àmbits rurals són republicans, els urbans demòcrates. Que Obama utilitzi a Springsteen a Cleveland no és gens casual. Aquesta ciutat, la segona de l’Estat, és una ciutat on hi ha molts d’aquells treballadors blancs que votaven a la Hilary i que, ara, Obama necessita que el votin. La crisi a la industria de l’acer i de l’automòbil està causant estralls i aquests treballadors necessiten un missatge de confiança. I bé, més enllà de Cleveland s’està donant la batalla a Cincinatti, una de les ciutats de tots Estats Units més visitades pels candidats, a Toledo, a Dayton, Akron, Canton...
Quan puguem ja us explicarem el periple ohioès d’avui...
Post enviat per Ima Mis
Per començar, i malgrat semblar pedant, he de dir que els mítings de Convergència i de Convergència i Unió poc tenen que envejar als americans. M’ha sorprès especialment l’absència d’audiovisuals i d’”entertraiment”. M’estreno amb un “Road to victory Rally” de John McCain a Springfield, Virgínia, un estat crucial on la batalla final és absolutament acarnissada. El que mes em crida l’atenció és l’ entusiasme dels assistents: unes 4.000 persones totalment entregades i participatives.
He de dir que també m’ha sorprès positivament el candidat. McCain és un home que perd molt per televisió on ofereix la imatge d’un vellet encartonat. En canvi, en directe es un gran orador que omple l’escenari amb la seva presència i no utilitza en cap moment el teleprompter que li han preparat. El mateix li passa a la seva esposa que, contràriament al que és habitual al nostre entorn, no solament presenta al seu marit, sinó que a més es mostra com una verdadera professional de la oratòria.
M’agraden molt especialment les continuades mostres de patriotisme de l’una i de l’altre i, de fet, de tots els assistents en general. Estimar la pàtria i demostrar-ho és pels americans un fet normal poc freqüent a casa nostra.
Post enviat per David Madí
Dormim a Washington per ser l’endemà a les 9.00 a Sprinfield, Virginia , hi actuen els republicans amb Mccain al capdavant.
El míting esta situat en un pàrquing de trailers a l’encreuament d’unes carreteres secundaries. L’escenografia és simple, molt més simple que la dels mítings de les campanyes catalanes. A les deu uns 4.ooo militants i simpatitzants republicans que ja han passat els rigorosos controls de seguretat, desborden el recinte delimitat per les tanques metàl·liques. Virginia és un estat clau. En els darrers 3 dies de Campanya hi actuen tan l’Obaga com en MCcain ; les enquestes no son definitives com a New York.
A Virginia els republicans estan de bon rotllo, el dia és magnífic i el vermell republicà domina les grades. La majoria de republicans aguanten les quatre hores de míting de peus. El públic esta composat de gent d’edat mitjana, famílies amb nens i pinta de classe mitja. Deu ni do els negres republicans que assisteixen.
L’acte comença amb una predicadora negre que beneeix les tropes i els presents, després es revalida el jurament de lleialtat a la constitució americana, amb tothom dret amb la mà al cor. Deu parlaments de dos o tres minuts cadascú precedeixen l’arribada de McCcain.
Se sent el rugir de les Harley Davidson de la policia que acompanyen el convoi del candidat. El secret service pren posicions al voltant de la tarima d’oradors i els franctiradors, aplaudits pels presents treuen uns impressionats rifles. De pas els republicans els demanen que apuntin en direcció a la premsa instal·lada a la seva grada. Els periodistes esbossen mig somriure no gaire tranquils.
Finalment l’immens autocar del candidat entra al recinte i arriba directament a l’estrada d’oradors. La música ambient muta a la llegendària banda sonora de la pel·lícula Rocky
I Mccain definitivament pren possessió del míting amb la seva filla, la seva dona i el senador de Carolina del Nord que fa l`speech inicial.
El missatge del candidat és clar: menys impostos, més seguretat en un món més perillós, la política energètica inclou sobretot el petroli d’Alaska i les nuclears i sobretot Obama no està preparat per afrontar ser el President d’Amèrica. MCcain no tira la tovallola i emociona els seus: “Tota la meva vida he lluitat ( fight ) per Amèrica, falten 72 hores i seguiré lluitant per vosaltres i per els Estats Units. Ajudeu-me i d’aquí tres dies us sentireu orgullosos, que Deu us beneeixi!” El Yes we can’t! de l’Obama ara ja és el crit de guerra dels republicans.
Durant tot l’acte m‘ha cridat l’atenció l’agressivitat dels republicans amb la premsa, a qui culpen obertament del seu desavantatge a la campanya. De fet 211 diaris han demanat obertament el vot per Obama mentre que només 92 ho han fet per MCcain. Pel que fa a les televisions el balanç no és gaire millor. Per això, durant els temps morts de l’acte, els republicans s’encaren a la tarima on està ubicada la premsa amb dos crits de guerra: “Say the truth” i “Go Fox News!”la única cadena que els mereix credibilitat. Finalment el presentador de la Fox els dona les gràcies tímidament. Tot plegat impensable a casa nostre, on la hipocresia entre la premsa i la política predomina per sobre i la sinceritat recíproca.
Millor o pitjor? No ho tinc clar.
Demà toca Obama. Tinc ganes de veure si és tan bo com sembla. El seguirem a Columbus i Cleveland a l’estat d’Ohio, un altre estat clau.
 Post enviat per Ima Mis Finalment, hem arribat a Nova York després d’un llarg i ben aprofitat vol en el que he repassat el darrers spots i notícies sobre els candidats a president de la nació més poderosa del món.
És certament una ciutat vibrant, brillant, immensa i generosa, cosmopolita..què us he de dir:.Un dejà vu que, de fet, forma part del nostre imaginari col·lectiu!
Em sobta l’absència de cartells, tanques o fanals dels candidats. M’expliquen que són prohibides per llei. Però, el que més em sorprèn, és veure propaganda dels diferents partits a restaurants, botigues i edificis particulars. A casa nostra és del tot impensable que empreses o particulars arribin a significar-se políticament d’aquesta manera. Fins i tot, per la Diada o Sant Jordi costa veure senyeres als balcons.
De les visites a les respectives seus dels dos partits en confrontació només remarcaré la sensació de derrota que destil·lava la seu republicana davant el vibrant i il·lusionat tràfec que ens contagiava la gent de la seu demòcrata.
Nova York és eminentment demòcrata i això és el que em confirmaven tots els ciutadans als qui preguntava sobre el sentit del seu vot: Obama, obviously!
Post enviat per David Madí
Inici del text Comencem el nostre periple nord americà. Després de passar per Estocolm, seu del congrés del Partit Liberal Europeu ( ELDR) hem arribat a Nova York. La Ima visita per primera vegada la gran poma. En Carles i jo ja la coneixem d’altres visites i per això sentim enveja de la Ima. La primera vegada que es trepitja Nova York és genera un impacte que recordes cada vegada que s’hi torna. Nova York sorprèn, sedueix i impressiona amb dosis similars. Aquest efecte el reconeixem en els ulls oberts de la nostra secretaria de logística.
Hi estarem poc temps ja que avui mateix ja marxem cap a Washington. Només arribar a la ciutat ens hem posat en marxa . De la ma d’en Joan Salavedra President del Catalan Institute of Amèrica, que amb una amabilitat que només podem agrair, ens ha fet d’amfitrió.
La mateixa tarda hem visitat les seus electorals del Partit Republicà i del Partit Demòcrata. La seu demòcrata, localitzada al cor de la crisi, al cor de wall Street, està en ebullició. Militants alegres es distribueixen per diverses sales fent trucades i teclejant portàtils frenèticament. La Karen, la cap de l’oficina electoral que ens guia ens informa que molts dels voluntaris es porten els seus propis ordinadors i fan trucades des de els seus propis mòbils.
Ens sorprèn més la republicana que la Demòcrata. Nova York és clarament un estat que ja està a la bossa dels demòcrates. Les enquestes li donen a Obama 30 punts d’avantatge a la ciutat i 15 a la resta de l’estat. El president dels joves republicans de Nova York, amb cara de ganes d’acabar la campanya, no ens amaga que els republicans ho tenen molt coll amunt.
Una curiositat: a cap de les dues seus ens deixen comprar gadgets de campanya, ja que rebre fons per part d’estrangers, encara que només siguin 10 $, constitueix un delicte de finançament il·legal. Falten quatre dies perquè Amèrica tingui un nou President
 Post enviat per Ima Mis
Inici del texte
El tancament dels mítings d’una campanya electoral és una tasca complexa en la qual intervenen nombrosos ítems no sempre fàcils d’encaixar. Per una banda, els factor logístics com la disponibilitat d’ espais adeqüats, i les possibilitats de mobilització territorial i per l’altra, la idoneïtat política que pot fer més o menys interessant un territori que un altre. Finalment, un cop escollida la localització, no és menys important la dosificació de la informació a traves dels diferents mitjans de comunicació.
Evidentment en un país de les dimensions dels Estats Units, el factor logístic és d’una gran complexitat mentre que la idoneïtat de la localització i de la mobilització no són cap problema. La feina primordial és, sens dubte, copsar el pols de forma continuada a les enquestes sobre els swing states, estats que ballen, per tal de fer la millor elecció político-territorial decidint la presència del candidat en un míting determinat en el límit de les 48 hores prèvies.
Serà excitant seguir directament la lluita de McCain i Obama, per aconseguir la victòria en els, avui, estats en joc, principalment, Virginia, Florida, i Ohio.
Post enviat per Carles Llorens
En el vol cap a Nova York, amb en Roger Albinyana, ens preguntem: és possible, a hores d’ara, que aquestes eleccions americanes ens donin una sorpresa? En política no s’ha de donar res per fet. A vegades, la situació més evident es capgira. Així, fa bé Obama de no donar per suposada la seva victòria, com fa bé McCain de no donar-se per vençut. Tots els indicis apunten, però, que no hi haurà sorpreses. Fa uns dies s’especulava en relació al vot ocult racista que podia afavorir a McCain. A aquestes alçades, tot indica que Obama guanya. Ho indiquen les enquestes, però també tots els senyals verbals, no verbals, els senyals personals dels candidats i els dels seus partidaris.
S’especula que el vot racista pot suposar un 5 % de vots. A l’enquesta de Gallup, una de les més fiables, Obama, però, té entre un 8 i un 9 % d’avantatge. Més importants que les enquestes a nivell nacional és, però, que Obama ha anat guanyat els “swing states”. I més enllà de guanyar aquests estats que tradicionalment han ballat entre demòcrates i republicans, Obama està atacant als estats més tradicionalment republicans com Nord Dakota, Georgia i fins a casa de John McCain, Arizona
Obama parla de no refiar-se... McCain diu que “encara” és possible una victòria... Ho diu per convèncer als seus i, potser, fins per poder-se convèncer a si mateix. Al demòcrata se’l veu segur, serè. Ja parla amb un to presidencial. Es dirigeix a tota la nació i fins s’atreveix a especular amb la possibilitat d’incloure personalitats republicanes al seu govern. McCain tan sols parla d’Obama i del perill econòmic que pot suposar... Ni tan sols pot preguntar als ciutadans allò de “Esteu millor o pitjor que fa quatre anys?” que tan bons resultats havia donat a Reagan... McCain sap que la resposta seria negativa. I és que li pesa molt el llast de Bush!
Obama omple grans espais de gent jove entusiasmada. Els de McCain se’ls veu, francament, desanimats. Els locals de campanya d’Obama estan plens de voluntaris fent trucades als electors dels estats dubtosos. Als locals de McCain ja només queden els més fidels. Els que pareixen en els reportatges de TV son gent gran, fidels als plantejaments conservadors, però poc entusiasmats.
El Financial Time, avui, 1 de novembre, dedica un gran espai –amb foto- a Obama. McCain en té un de molt més reduït i no té foto. The Economist dedica la portada a Barack Obama. El títol: “It’s time!”.
Els estats majors dels dos candidats ja han anunciat el lloc on pensen concentrar els seus la nit electoral. Obama estarà preparat per celebrar la victòria al Gran Park de Chicago a Illinois. John McCain concentra els seus a la capital d’Arizona, Phoenix. Els convergents que seguim la campanya, el dimarts 4 de novembre, tenim hotel a Chicago.... Abans passarem, però, per NY, Washington, Springfield (Virginia), Baltimore, Columbus (Ohio) i Manasses Park de nou a Virginia, llocs claus on es juga aquest final de campanya.
|
|
