Els Obamacons i els McCainlibs

Post enviat per Roger Albinyana

Tot a punt perquè demà el candidat demòcrata, el senador Obama, faci una aparició estel·lar a Chicago davant d’1.000.000 (sí, 1 milió) de persones que els dirigents del Partit Demòcrata creuen que s’aplegaran al Grant Park de Chicago. Ens confirmen que únicament han reservat 75.000 (sí, 75.000) entrades especials perquè els afortunats que les posseeixin tinguin una posició privilegiada al costat de l’escenari on el candidat demòcrata apareixerà quan es coneguin els resultats. Com deia avui McCain a Florida en un míting en el qual participàvem, els americans no pateixen la història sinó que la construeixen. Una nit històrica per a un fet històric.

Alguns líders són capaços d’agregar en un mateix projecte polític persones de sensibilitats divergents o simplement diferents. Els gaullistes ho definirien com la capacité de rassemblement. De fet, no cal anar gaire lluny en el nostre país per copsar exemples de líders propers com el mateix president Pujol o més recentment en el temps, l’Artur Mas, mitjançant el projecte de la Casa Gran.

El senador Obama li passa quelcom similar i avui ja és un fet que destacats dirigents històrics del Partit Republicà, o simplement personalitats que li són properes, han fet un pas i li han donat suport públicament. Són aquells que es coneixen com els Obamacons, i aquests dies si un visualitza els centenars d’espots publicitaris que el Partit Demòcrata projecta amb l’objectiu d’atreure els últims votants veurà que en fan un ús reiteratiu. Des de Susan Eisenhower, néta del president, que el va presentar a la Convenció de Denver, fins a la més significativa i recent, la de l’ex-Secretari d’Estat, Colin Powell, que fent ús del seu argot més diplomàtic va qualificar Obama de transformational figure i va anunciar que el votaria. Altres com William Buckley, Chuck Hagel, o fins i tot el mateix Francis Fukuyama (una icona neoconservadora dels darrers 15 anys) han seguit el mateix patró.

La raó que explica aquests moviments de blocs sembla evident. El senador Obama ha estat capaç de construir, des de bell antuvi, un discurs d’agregació de sensibilitats diferents, situant el conjunt de sensibilitats del país en l’ampli prisma de la seva acció política. De fet, en el recent míting a Ohio en què vàrem participar el candidat afirmava amb una nitidesa ricardiana que aspirava a representar una forma de governar que sumés diferents segments demogràfics i sociològics, citava, republicans i demòcrates, blancs, negres i hispànics, gais i heterosexuals, joves i grans... Certament aquesta capacitat agregadora és un element contingent i particular del candidat que el separa del senador McCain que es dedica més a excitar als seus convençuts. Dues estratègies electorals molt diferents que poden efectivament conduir a resultats molt diferents.

Tampoc podem oblidar que el president Bush és avui el màxim aliat de la campanya del senador Obama. Per aquesta raó també el senador McCain se’n desmarca constantment en cada míting, fins al punt que afirma que Obama no és l’únic que manté discrepàncies profundes amb el president actual, sinó que també ell se suma al tren. El trio Cheney, Rumsfeld i Rove ha estat letal en aquest sentit per a McCain, i anima que molts conservadors tradicionals s’hagin convertit en Obamacons. Ni les proclames de McCain contra Obama titllant aquest últim com a “Senator Government” no han fet estralls a algunes personalitats que deambulen pel pensament llibertari (aquells que defensen l’Estat mínim) i que han acabat passant-se a la nova moda Obamacom.

Amb tot, però, cal dir que aquesta transfusió de personalitats en un sentit també s’ha produït d’una forma molt minoritària, però no per això menys significativa, en el camp d’en McCain. El mateix senador Lieberman que va compartir tíquet amb Al Gore en les disputades eleccions del 2000 representa el McCainlib més destacat. El mateix candidat republicà aprofita qualsevol ocasió, com aquest matí a Florida, per passejar-lo pels mítings.

És la prova més fefaent que les transfusions de personalitats existeixen, tot i que aquesta vegada, a diferència del 1980 amb la campanya del president republicà Reagan, qui ha estat capaç de capitalitzar-ho és el més probable proper president dels Estats Units, el senador Barack Obama.